23-F

El 23F va ser un intent fallit de cop d'Estat perpetrat el 23 de febrer de 1981 per alguns comandaments militars a Espanya.


El 18 de gener, Antonio Tejero es van reunir a casa de Pedro Mas Oliver , qui era Tinent Coronel i ajudant de Jaime Milans del Bosch. La reunió la van formar 8 persones, entre les quals estava Tejero, Juan García Carrés i Milans del Bosch on van planejar el cop d'Estat. Van acordar fer servir 5 autobusos  que Tejero havia comprat en nom de la seva dona 2 mesos abans, pero no van funcionar ja que eren massa vells. Finalment va demanar camions militars a la Guàrdia Civil.

El dia 23 a les 18:23, Tejero va entrar al Congrés dels Diputats amb companyia de 204 guàrdies civils armats. El ministre de defensa, Manuel Gutiérrez i Adolfo Suárez  van intentar parlar amb Tejero però aquest els va rebutjar. A les 7 de la tarda, Tejero va trucar a Milans Del Bosch per confirmar-li l'ocupació del Congrés. Tot seguit, Tejero va trucar a Carrés per informar-li com havia anat tot. El rei preocupat va trucar a tots els Capitans Generals per assegurar la seva lleialtat i així poder acabar amb el cop d'estat.

A la 01:14 de la matinada del dia 24 de febrer  es va emetre a través de la primera cadena de televisió un missatge del rei Juan Carlos I, vestit amb uniforme de Capità General dels Exèrcits.  El rei es va dirigir a la nació per situar-se contra els colpistes, defensar la Constitució espanyola, cridar a l'ordre a les Forces Armades i desautoritzar Milans del Bosch. A partir d'aquest moment el cop d'estat es va donar per fracassat.

Tejero va resistir fins al migdia del dia 24 i va negociar amb l'Armada les condicions de la seva rendició. Les condicions incloïen la sortida de Tejero sense la presència de periodistes i que els guàrdies de rang fins tinent no serien jutjats. Aquest pacte es coneix com el pacte del capó, ja que es va signar sobre el capó d'un Land Rover. Seguidament es va procedir a desallotjar al Congrés dels Diputats i a les 12:15 tot havia acabat.

Franco ha muerto

El 20 de novembre de 1975 es va declarar la mort de Francisco Franco. L’ultima vegada que van veure amb vida a Franco, es a la plaça d’orient l’1 d’Octubre del 1975 en un esdeveniment oficial. Desprès d’aquesta data, les televisions no van tornar a emetre cap imatge del cap d’estat. Es creu que el seu empitjorament va ser degut a diversos factors preocupants:

La sentencia de mort de 5 homes pertanyents a les organitzacions ETA i FRAP, condemnats per l’assassinat de 3 persones pertanyents a les forces d’ordre públic. Aquest fet va provocar que els carrers de les capitals europees s’omplissin de manifestacions contra el règim franquista. Però el que més va afectar al Cabdill va ser la condemna del papa Pablo VI a l’actitud del règim franquista dient que “la vida és sagrada i ningú te el dret de treure-la a cap persona”. Com que Franco era molt creient i mai es va voler enfrontar a l'Església, aquestes paraules el van fer patir molt, fins al punt de tenir problemes alhora de dormir. Altre factor va ser la unitat de l'exèrcit. Alguns membres d’aquest van ser detinguts per pertànyer a la “Unión Militar Democràtica”, un moviment que pretenia establir un règim democràtic a Espanya i acabar amb la dictadura. També hi havia el problema de les tropes espanyoles al Sahara, que estaven fustigades per Argèlia i Marroc, i podia arribar a generar una guerra. Posteriorment, el 16 d'octubre de 1975, Hassan II va anunciar la Marxa Verda cap al Sahara espanyol, on 350.000 civils invairien el territori.

El 15 d’octubre del 1975, Franco es comença a sentir malament, però el metge li dona un calmant, sense saber que aquest fet seria l’inici del final de la vida del Cabdill. A l'endemà, li van fer un electrocardiograma, que va arribar a les mans del doctor Vital Aza, que aquest va pronosticar un infart, paraula que mai va sortir als informes perquè ho va demanar el Generalísimo, i en el seu lloc s'escrivia insuficiència coronària aguda. Més tard, els metges i el gendre de Franco van anar a veure el Caudillo i li van explicar. Ell va reaccionar dient que no podia renunciar a les seves obligacions, que tenia problemes que solucionar.

El divendres 17 d'octubre, es va convocar un consell de ministres per parlar sobre el Sahara. Mentre es realitzava aquest acte, els metges van controlar el seu estat constantment, i van haver de portar-lo al seu llit perquè tenia febre. Els dies anaven passant, i el dictador anava empitjorant per moments, però els espanyols no en sabien res del seu estat. El dimarts 21 d'octubre, es va publicar a la premsa que a causa d'una grip, el Generalísimo havia patit una insuficiència coronària, i que s'estava recuperant. L'equip mèdic va pressionar per a que es publiqués la veritat i van firmar un pacte entre ells on van explicar que va passar realment. Es va posar en marxa la operació Lucero, que era un dispositiu de seguretat previst per la mort de Franco i que cobria tot l'àmbit nacional. Com que no volien cap alteració de l'ordre públic, van ser detinguts els membres més destacats de l'oposició democràtica, que van ser enviats a la presó sense cap càrrec. Ja cansats de veure tant malament el dictador, els metges juntament amb la família van posar-se d’acord en no retardar més la mort de Franco i deixar-lo morir sense fer-hi gran cosa per mantenir-lo, però Franco va patir una hemorràgia interna i van decidir operar-lo. Finalment va ser ingressat en l’hospital de la Paz, on va ser sotmès a dues intervencions més, i on va morir el 20 de novembre de 1975 d’una parada cardíaca.