La fi d'ETA

Euskadi Ta Askatasuna és una organització basca, la qual es proclama d'ideologia marxista-leninista, que té com a objectiu la creació d'un estat basc euskaldun i socialista,

La seva primera acció violenta es produeix el 18 de juliol de 1961: l'intent fallit de descarrilament d'un tren ocupat per voluntaris franquistes que es dirigien a Sant Sebastià per celebrar l'Alçament. En aquests primers anys, la policia persegueix als seus membres, que es dediquen a col·locar petits artefactes gairebé sense conseqüències i a fer pintades de “Gora Euskadi”.  Les bases de l'organització es consoliden el maig de 1962, en la celebració del seu I Assemblea al monestir de Belloc , on es presenta com “Movimiento Revolucionario Vasco de Liberación Nacional”. A més el grup rebutja qualsevol col·laboració amb partits o associacions no nacionalistes basques i aposta per una forta campanya proselitista. És aquí quan s'autodefineixen com una «organització clandestina revolucionària» que defensa la lluita armada com el mitjà d'aconseguir la independència d'Euskadi.

L'11 de maig de 2005, els partits es van reunir al Parlament per votar les negociacions amb ETA. Zapatero demanava unió i l'oposició, el PP, no li va donar suport perquè deien que no es podia perdonar tot el que ja havien fet, que era acceptar un xantatge; i estava respaldat per Alfonso Sánchez que representava les víctimes. Els vots van sortir a favor de les negociacions, i avui en dia una negociació es creu que va ser una manera per part d'ETA per guanyar temps per tornar-se a refer-se, ja que les negociacions no van arribar en lloc.

Les negociacions es van dur a terme amb Luís Ternera al principi, qui només era un interlocutor d'ETA. Les primeres reunions es van basar en explicar el passat del País Basc, després van evolucionar a parlar de la situació actual que hi havia del conflicte i finalment a buscar una solució per a que el govern negociés i solucionés el conflicte. La discussió era que amb ETA es parlava del final de la violència i que la política es parlava amb els partits. La Guàrdia Civil no podia eliminar als "comandos", havien d'arribar als comandaments intermedis per després poder arribar als dirigents. El 3 d'octubre de 2004 es va dur a terme l'operació "Santuario", la qual va ser una culminació contra les lluites logístiques d'ETA i van detenir al màxim representant que va estar dirigint durant 12 anys, Miquel Ansa. Finalment, ETA va pactar una treua permanent. Entre el 25 de juny i el 15 de juliol de 2005, el govern espanyol i el grup terrorista van pactar un full de ruta.

El 22 de març de 2006, el grup terrorista va declarar un "alto el fuego" permanent a partir del 24 de març del 2006, amb l'objectiu d'impulsar un procés democràtic en Eskal Herria. ETA no va començar a seguir el full de la ruta perquè el govern no complia els acords. Els diàlegs no avançaven i es va produir una nova reunió on va aparèixer Tierri, qui va parlar molt de política i no va deixar parlar a Ternera. El 25 d'octubre de 2006, ETA va robar un arsenal de 350 pistoles a França. En una altre reunió en Oslo, va deixar d'anar-hi i el negociador va ser Tierri. Més tard, aquest es va reunir amb Jesús, on li va dir que ell era el cap  i "Si es trenca aquesta negociació, transformarem a Espanya en un Vietnam". L'únic que volia fer era parlar amb el president del govern. La reunió va acabar amb l'únic acord que era que es tornarien a reunir.

ETA va anunciar un nou alto el foc  el 10 de gener de 2011 "permanent i verificable", que podria ser verificat per la comunitat internacional. Al comunicat, l'organització va demanar als governs espanyol i francès que "abandonin per sempre les mesures repressives i la negació d'Euskal Herria" i va afirmar que "ETA no abandonarà el seu esforç i lluitarà per impulsar i dur a terme el procés democràtic, fins a assolir una veritable situació democràtica a Euskal Herria". La Comissió Internacional de Verificació per avaluar l'alto el foc permanent i general es va presentar el 28 de setembre de 2011 a Bilbao tot i que el govern espanyol no havia acceptat la seva validesa. Finalment el 17 d'octubre es va celebrar la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià per resoldre el Conflicte Basc a la qual van acudir principals polítics i mediadors internacionals com Kofi Annan, Bertie Ahern, Gro Harlem Brundtland, Pierre Joxe i Gerry Adams .

Webgrafia;

https://ca.wikipedia.org/wiki/Euskadi_Ta_Askatasuna

http://www.elmundo.es/eta/historia/

http://elojocritico.info/e-t-a-una-historia-mal-contada/

Propaganda electoral de les eleccions autonòmiques, Març 1980

Les primeres eleccions autonòmiques es van celebrar el dijous 20 de març de 1980 a Catalunya . Un gran nombre de partits es van presentar a aquestes eleccions i aquests són:

Partido Socialista Andaluz (PSA)

El president del partit és Francisco Hidalgo. Ells afirmen que no es té en compte als andalusos, i que Catalunya és de tots, no només catalana.  Així doncs, remarquen el dir “Sí” a Catalunya però no a la “Catalanització” per tal de conservar la seva identitat. PSA es mostra com a alternativa per a tota aquella gent que va haver d’emigrar del seu lloc de residència cap a Catalunya en busca d’un millor futur gràcies a la gran quantitat d’indústria (i per tant de llocs de treball) que van sorgir a la zona.

Des del punt de vista publicitari, la propaganda està molt més elaborada que l’altre, presenta signes que capten l’atenció com música tradicional andalusa o fotografies que il·lustren de manera correcte la ideologia.



ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)

El líder d'ERC es Heribert Barrera. Aquest partit ens ofereix una propaganda, que des del punt de vista polític, tracta la independència de Catalunya com a tema central argumentant que ja hi va haver un inici d’autonomia però que no es va saber mantenir i per tant aconseguir. També vol captar l’atenció recolzant-se en ser l’únic partit que s’ha mantingut ferm i conseqüent al seus ideals i al seu programa. Volen    un parlament d'equilibri de ponderació amb una política nacionalista, no una economia de dretes ni una política marxista.



Fuerza Nueva

El president d'aquest partit és Pedro Vilaplana. Fuerza Nueva es presenta com a un partit d’extrema dreta fent especial ímpetu en el catolicisme. Representen la unitat nacional i l’orgull patriòtic en la seva màxima expressió. També pretenen proposar-se com la millor alternativa als partits dirigents que critiquen (els d’esquerres). El partit assegura una Catalunya de pau i alegria, un futur gran i feliç. Prometen que sempre hi haurà lloc per a la pàtria i a la religió cristiana.

A més, afirmen tenir la solució a l'atur, i que el treballador estarà protegit sota la doctrina social i de l'església. Des del punt de vista publicitari en un principi es mostra una introducció en format de vídeo de qualitat i moderna per a l’època. Però tot això es difumina quan es passa a analitzar la paraula dels polítics que hi intervenen. Missatges seriosos que transmeten disciplina i tradicionalisme.



Falange Española de la JONS

El president del partit és Jesús Pascual Aguilar. Aquest partit defensa que Espanya està per sobre de tot, inclús de la Corona. Volen alçar el nacionalsindicalisme en la part econòmica, que proposa l'assignació de la plusvàlua al Sindicat Nacional de productors, òrgan encarregat del control de l'activitat econòmica nacional. Ideològicament consideren que la homosexualitat, la pornografia, el divorci i les drogues són elements que corromperen al jovent. Una de les grans diferències que hi podem trobar es que en l'actualitat, els polítics es centren a menysprear als altres partits amb l'objectiu de guanyar votacions.

Els partits ja no busquen exposar les seves idees e intentar convèncer al públic argumentant els motius pels quals hauríem de votar als seus partits. Antigament, a diferència d'això, els polítics explicaven tots els seus objectius i intentaven persuadir al poble sense treure-hi mèrits a altres partits. Altre dels canvis que s'han donat és que actualment els polítics parlen molt més en públic que abans, fan més discursos excusant la situació del país, etc.


CIU

El líder del partit és Jordi Pujol. El seu argument principal radica en el reforç de la identitat del poble català i en realitzar un canvi de direcció en l’economia, la qual s’estava enfonsant, incentivant la inversió i fent veritable suport a les empreses, tret característic dels partits de dretes. També promouran la protecció d'ajut de l'agricultura, tan la de muntanya com la de les zones oprimides, a part de millorar el medi rural.

Tot això pot suposar una fase de construcció de Catalunya. L’anunci se’ns introdueix amb un breu vídeo que crea bones sensacions gràcies a uns colors agradables i a una música alegre. Finalment Jordi pujor fa d’orador transmetent un missatge seriós.

PSUC

El president del Partit Socialista Unificat de Catalunya  és Josep Benet. Aquest promet una autèntica autonomia, una lluita democràtica en contra del franquisme. Utilitzarà les llibertats democràtiques impulsades per les classes obreres per reconstruir i transformar la nació.

Principalment orientat a la classe obrera treballadora, defensa també la identitat catalana, però sense l’extrem de demanar l’autonomia. Aquest partit fa pública una propaganda de gran qualitat ja que s’atreveix a mostrar un estil diferent, molt alegre i desenfadat gràcies a l’ús de cançons.



Centristes de Catalunya

El líder del partit és Anton Cañellas, qui assegura acabar amb la crisi econòmica i social. Els centristes es preocupen per garantir educació i crear oferta de treball, a més de revisar la política econòmica que no resulta exitosa.

Des del punt de vista publicitari es trona a un missatge més clàssic, dos oradors transmeten les seves idees mitjançant paraules. D’això resulta una propaganda poc atractiva si mirem més enllà de la política.

PCOC

El líder del Partit Obrer Comunista de Catalunya és Antonio Marín. El PCOC es presenta a les eleccions com el partit comunista que lluitarà per a evitar situaicons de monopoli, explotacions de treballadors i així mateix de la terra. També aposten per l'auto-governació de Catalunya, en els àmbits econòmic, civil, penal i justícia. A banda d’això busquen un desenvolupament econòmic planificat, d'acabar amb la crisi, que sigui un benefici pel poble, que garanteixi els drets polítics i socials dels treballadors.

Per acabar amb la crisi, el partit proposa  una profunda reforma agrària i la nacionalització dels sectors bàsics de l'economia nacional. Serà un model de societat popular antimonopolista en l'econòmic i popular en la part polític.  A més volen promoure un ensenyament laic, obligatori, totalment gratuït a tots els nivells i igual, tan en català com en castellà. D’altra banda volen una Seguretat Social administrada per la Generalitat i lluitar pel medi ambient.


Unitat Comunista

El líder de la Unitat Comunista és Fèlix Valero. Aquest partit segueix els principis de Lenin. Es presenten a favor dels obrers, de la democràcia i antimonopolistes. Busquen la pau i el socialisme a través de definir al capitalisme en profunda caiguda i de proposar idees clàssiques marxistes que es poden adaptar a la seva actualitat. Els comunistes presenten una altre vegada el mateix estil de presentació i els dirigennts com a oradors.

Presidents

El canvi del franquisme a la democràcia va ser possible gracies a tres governs que van destacar durant l'època de la transició . Els presidents d'aquests governs van ser: Felipe González, Adolfo Suárez i José María Aznar.

Felipe González

Felipe González Márquez va ser un polític socialista espanyol nascut a Sevilla a l’any 1942 i llicenciat en dret per la universitat de la mateixa ciutat. Al 1964 va ingressar al Partit Socialista Obrer Espanyol, amb el que va participar en la lluita contra la dictadura de Franco des de la clandestinitat.

Va ascendir ràpidament en el partit, arribant a accedir a la seva Comissió Executiva al 1970. Al 1974 Felipe González, va ser triat com a secretari general del PSOE, càrrec que va mantenir fins al 1997. Des de llavors va renovar el socialisme espanyol, va modernitzar els seus missatges polítics, més moderats i propers a les preocupacions populars, es va apropar als treballadors i va intensificar les relacions amb els partits socialistes europeus, en especial amb el d'alemanya. En 1977 Felipe va representar el partit en la "Comisión de los Diez", que era l'oposició per negociar amb el govern. També en 1977 va ser elegit diputat representant del partit socialista, que va encapçalar una oposició constructiva, facilitant el consens per fer els Pactes amb la Moncloa i la Constitució de 1978.

Tot i així, l’última etapa que va viure en el govern va estar marcada per dos punts claus que el van anar portant a la seva retirada de la direcció de l’Estat. El primer d’aquests va ser la desunió en les files socialistes, uns partidaris d’un nou impuls i renovació i els altres tot el contrari, continuistes en la línia de fins aleshores. Per altre banda, la crítica a la seva imatge que empitjorava segons es destapaven casos de corrupció de l’Administració socialista i sospites de pactes amb ETA. Així doncs i després de la pèrdua de diverses eleccions per part del PSOE, González va retirar-se al 1997.


Adolfo Suárez 

Adolfo Suárez González va néixer a Cebreros, Ávila, el 25 de setembre de 1932. Va ser un polític i advocat espanyol, arribant a ser el primer president de la Transició durant el 1976 i 1981.

Es va presentar a les eleccions amb Unió de Centre Democràtic i les va guanyar. S’aprova la constitució del 78. Torna a guanyar les eleccions del 1979 però el seu partit ja no li fa suport, així doncs, aprovada una moció de censura, accepta dimitir. El 23 de febrer de 1981 mentre es votava al seu successor al Congrés (Leopoldo Calvo-Sotelo) van irrompre els militars en l’intent de Cop d’Estat. En 1968 va ser governador civil de Segòvia i cap provincial del Movimiento Nacional. En 1975 va ser nombrat vicesecretari general del Movimiento Nacional fins al 12 de juny de 1975. I l'11 de juliol del mateix any va ocupar la presidència de la UDPE fins al 12 de decembre. L'11 de decembre del mateix any, va entrar en el primer govern de la monarquia, presidit per Arias Navarro, en el qual va rebre el lloc de ministre secretari general del Movimiento.

El 29 de gener de 1981, Adolfo Suárez va presentar la seva dimisió. Es creu que podia ser per la pressió dels militars pel 23-F o pel cansament i la falta de suport de la Corona. Després de dimitir, va abandonar la UCD el 28 de juliol de 1982 i, junt amb altres exdirigents del mateix partit, va crear el partit Centre Democràtic i Social (CDS). Finalment, Adolfo Suárez va morir el 23 de març del 2014 a causa d'una pneumònia.

José Maria Aznar

José María Aznar López va néixer a Madrid el 25 de febrer de 1953. Va ser un polític espanyol que va ser president del govern entre 1996 i 2004. Va estudiar Dret a la Universitat Complutense de Madriri en el 1975 es va llicenciar. A l'any següent, es va presentar presentar a oposicions amb èxit per al cos d'inspectors de "Fianzas del Estado" (hisenda) i va esdevenir cap del Servei de Coordinació del Ministeri d'Economia.

El 4 de setembre de 1989 Aznnar va ser elegit candidat del Partit Popular (PP) a la presidència del govern d'Espanya. Encara que no va sortir victoriós en les eleccions, sí va ser escollit diputat per la circumscripció de Madrid. Es va tornar a presentar a les eleccions de 1993, i va ser derrotat de nou pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Felipe Gonzàlez. El 19 d'abril de 1995 va sortir il·lès d'un atemptat terrorista d'ETA. Entre 1996 i 1999 Espanya es va integrar en l'estructura militar de l'OTAN i en la Unió Europea. Encara que era un govern antiterrorista, va haver d'aguantar els pitjors atacs d'ETA. En el 1998, amb la declaració de la treva d'ETA on el govern va fer l'esforç d'apropar els presoners etarres de l'extranger a Espanya, no va haver-hi acord i el Ministre d'Interior Jaime Mayor Oreja l'anomenava treva-parany perquè pensava que era una maner da de guanyar temps per tornar a agafar forces.

Van guanyar les eleccions generals del 2000, aquest cop amb majoria absoluta, duent a terme la segona candidatura d'Aznar, en el moment més debilitat del PSOE. Aquesta candidatura va tornar a viure una bona etapa econòmica, encara que altres països europeus estaven en crisi; l'estabilitat institucional i la introducció de l'euro a Espanya en el 2002. Es va firmar un pacte antiterrorista amb el PSOE, que promulgava la Llei de Partits i la il·legalització de Batasuna . La seva primera legislatura es va caracteritzar per una política de liberalització econòmica i la privatització de diverses empreses públiques. Fets que van col·locar a Espanya en bones condicions per introduir-se en l’euro.

El succeït va portar a la seva reelecció en la següent convocatòria, que no va ser tan exitosa com l’anterior, sorgien problemes en les mesures imposades en els àmbits educatius, social i laboral cosa que va fer que el partit deixi de tenir el lideratge.




Webgrafia

https://www.cidob.org/biografias_lideres_politicos/europa/espana/felipe_gonzalez_marquez
https://ca.wikipedia.org/wiki/Adolfo_Su%C3%A1rez_Gonz%C3%A1lez https://es.wikipedia.org/wiki/Felipe_Gonz%C3%A1lez
http://www.biografiasyvidas.com/biografia/a/aznar_jose_maria.htm

23-F

El 23F va ser un intent fallit de cop d'Estat perpetrat el 23 de febrer de 1981 per alguns comandaments militars a Espanya.


El 18 de gener, Antonio Tejero es van reunir a casa de Pedro Mas Oliver , qui era Tinent Coronel i ajudant de Jaime Milans del Bosch. La reunió la van formar 8 persones, entre les quals estava Tejero, Juan García Carrés i Milans del Bosch on van planejar el cop d'Estat. Van acordar fer servir 5 autobusos  que Tejero havia comprat en nom de la seva dona 2 mesos abans, pero no van funcionar ja que eren massa vells. Finalment va demanar camions militars a la Guàrdia Civil.

El dia 23 a les 18:23, Tejero va entrar al Congrés dels Diputats amb companyia de 204 guàrdies civils armats. El ministre de defensa, Manuel Gutiérrez i Adolfo Suárez  van intentar parlar amb Tejero però aquest els va rebutjar. A les 7 de la tarda, Tejero va trucar a Milans Del Bosch per confirmar-li l'ocupació del Congrés. Tot seguit, Tejero va trucar a Carrés per informar-li com havia anat tot. El rei preocupat va trucar a tots els Capitans Generals per assegurar la seva lleialtat i així poder acabar amb el cop d'estat.

A la 01:14 de la matinada del dia 24 de febrer  es va emetre a través de la primera cadena de televisió un missatge del rei Juan Carlos I, vestit amb uniforme de Capità General dels Exèrcits.  El rei es va dirigir a la nació per situar-se contra els colpistes, defensar la Constitució espanyola, cridar a l'ordre a les Forces Armades i desautoritzar Milans del Bosch. A partir d'aquest moment el cop d'estat es va donar per fracassat.

Tejero va resistir fins al migdia del dia 24 i va negociar amb l'Armada les condicions de la seva rendició. Les condicions incloïen la sortida de Tejero sense la presència de periodistes i que els guàrdies de rang fins tinent no serien jutjats. Aquest pacte es coneix com el pacte del capó, ja que es va signar sobre el capó d'un Land Rover. Seguidament es va procedir a desallotjar al Congrés dels Diputats i a les 12:15 tot havia acabat.

Franco ha muerto

El 20 de novembre de 1975 es va declarar la mort de Francisco Franco. L’ultima vegada que van veure amb vida a Franco, es a la plaça d’orient l’1 d’Octubre del 1975 en un esdeveniment oficial. Desprès d’aquesta data, les televisions no van tornar a emetre cap imatge del cap d’estat. Es creu que el seu empitjorament va ser degut a diversos factors preocupants:

La sentencia de mort de 5 homes pertanyents a les organitzacions ETA i FRAP, condemnats per l’assassinat de 3 persones pertanyents a les forces d’ordre públic. Aquest fet va provocar que els carrers de les capitals europees s’omplissin de manifestacions contra el règim franquista. Però el que més va afectar al Cabdill va ser la condemna del papa Pablo VI a l’actitud del règim franquista dient que “la vida és sagrada i ningú te el dret de treure-la a cap persona”. Com que Franco era molt creient i mai es va voler enfrontar a l'Església, aquestes paraules el van fer patir molt, fins al punt de tenir problemes alhora de dormir. Altre factor va ser la unitat de l'exèrcit. Alguns membres d’aquest van ser detinguts per pertànyer a la “Unión Militar Democràtica”, un moviment que pretenia establir un règim democràtic a Espanya i acabar amb la dictadura. També hi havia el problema de les tropes espanyoles al Sahara, que estaven fustigades per Argèlia i Marroc, i podia arribar a generar una guerra. Posteriorment, el 16 d'octubre de 1975, Hassan II va anunciar la Marxa Verda cap al Sahara espanyol, on 350.000 civils invairien el territori.

El 15 d’octubre del 1975, Franco es comença a sentir malament, però el metge li dona un calmant, sense saber que aquest fet seria l’inici del final de la vida del Cabdill. A l'endemà, li van fer un electrocardiograma, que va arribar a les mans del doctor Vital Aza, que aquest va pronosticar un infart, paraula que mai va sortir als informes perquè ho va demanar el Generalísimo, i en el seu lloc s'escrivia insuficiència coronària aguda. Més tard, els metges i el gendre de Franco van anar a veure el Caudillo i li van explicar. Ell va reaccionar dient que no podia renunciar a les seves obligacions, que tenia problemes que solucionar.

El divendres 17 d'octubre, es va convocar un consell de ministres per parlar sobre el Sahara. Mentre es realitzava aquest acte, els metges van controlar el seu estat constantment, i van haver de portar-lo al seu llit perquè tenia febre. Els dies anaven passant, i el dictador anava empitjorant per moments, però els espanyols no en sabien res del seu estat. El dimarts 21 d'octubre, es va publicar a la premsa que a causa d'una grip, el Generalísimo havia patit una insuficiència coronària, i que s'estava recuperant. L'equip mèdic va pressionar per a que es publiqués la veritat i van firmar un pacte entre ells on van explicar que va passar realment. Es va posar en marxa la operació Lucero, que era un dispositiu de seguretat previst per la mort de Franco i que cobria tot l'àmbit nacional. Com que no volien cap alteració de l'ordre públic, van ser detinguts els membres més destacats de l'oposició democràtica, que van ser enviats a la presó sense cap càrrec. Ja cansats de veure tant malament el dictador, els metges juntament amb la família van posar-se d’acord en no retardar més la mort de Franco i deixar-lo morir sense fer-hi gran cosa per mantenir-lo, però Franco va patir una hemorràgia interna i van decidir operar-lo. Finalment va ser ingressat en l’hospital de la Paz, on va ser sotmès a dues intervencions més, i on va morir el 20 de novembre de 1975 d’una parada cardíaca.

La Voz Dormida

La Voz Dormida és una pel·lícula dirigida per l'espanyol Benito Zambrano. Va ser rodada el 2011, principalment a l'antiga presó de Huelva. La pel·lícula comença just després del final de la Guerra Civil Espanyola i ens va explicant la història fins a l'any 1963, l'any en què Jaume és posat en llibertat i es casa per fi amb Pepita. Encara que on més es recrea l'autora és en la dècada dels quaranta.

Tot i començar la narració després de la guerra els personatges fan contínues al·lusions al passat, ja que recorden com eren les seves vides durant la guerra i com van acabar en la presó.
La principal trama de la pel·lícula és que Pepita s'enamora d'un guerriller i tracta per tots els mitjans de fer-se càrrec de la filla de la seva germana condemnada a mort.






En aquesta escena hi trobem una clara discriminació dels republicans per part dels franquistes .
















En aquestes dues imatges podem observar a Pepita com es torturada per negar coneixer  un dels dos guerrillers que es mostra en la segona imatge. Aquest com es pot observar també ha estat torturat prèviament per la policia.













En aquesta escena els dos personatges entren a una església per poder parlar ja que tenien por de ser escoltats per algú.

El primer franquisme a Manresa

El franquisme va ser un règim polític dictatorial a Espanya entre 1939 i 1975. Liderat pel general Francisco Franco , el franquisme va néixer amb la victòria militar a la Guerra Civil Espanyola. El seu poder es va fonamentar en el control de tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic, el Movimiento Nacional, i de l'exèrcit.

El 24 de gener de 1939 l'exèrcit franquista va ocupar Manresa. Les forces republicanes, van intentar endarrerir l'avenç enemic posant explosius en els ponts per aillar-los . Fent això no van poder fer gran cosa, així doncs després d'unes hores les tropes franquistes ja eren dins.

L'arribada de l'exèrcit vencedor va produir diferents moviments: regateig i compra de productes que mancaven a la població civil per part dels soldats magribins, fins a la tragèdia d'alguns casos de violacions i assassinats. Al voltant de 755 manresans i manresanes van perdre la vida a causa de la Guerra Civil, la repressió franquista i la deportació als camps nazis.

L'ensenyament

La dictadura va destruir el model educatiu de la República i va imposar el seu. D'un sistema lliurepensador van passar a un tipus d'ensenyament d'inspiració feixista. L'ensenyament franquista era un instrument d'espanyolització per part de la dictadura i una manera d'assegurar-se la docilitat de la població.

Sindicalisme i moviment obrer

El franquisme va suprimir tots els sindicats i associacions que defensaven els drets de la classe treballadora. El govern va crear la Central Nacional Sindicalista  que, de manera teòrica, agrupava empresaris i obrers però, a la pràctica, sota la jerarquia de les autoritats governatives, les quals tenien sempre la darrera paraula. La Falange fou l'impulsora d'aquest sindicalisme oficial, inspirat en el model feixista de la Itàlia de Mussolini.
El 27 de gener del 1946 es va produir a Manresa una de les primeres vagues generals que van tenir lloc sota l'Espanya de Franco. L'inici d'aquesta vaga va ser a la Fàbrica Nova.

La religió

Un dels suports bàsics del règim franquista va ser l’Església catòlica, que es va convertir en un instrument més de la seva propaganda i va arribar a justificar moralment el cop d’estat contra el govern legítim de la República. L'any 1937, la cúpula de l'Església espanyola, en una carta pastoral, havia donat el seu suport incondicional al bàndol franquista, ja que defensava que la guerra civil era un enfrontament del Bé contra el Mal. Passats els anys una part important de l’Església catalana es va anar desmarcant del règim franquista, impulsada per una nova generació de capellans que defensaven les llibertats , la llengua i cultura catalana.