L'evolució de l'automòbil a Catalunya

Al 1889 van arribar des de França els primers motors de cotxe a Catalunya. Seguidament van començar a rondar uns pocs cotxes quan encara no n'hi havien ni carreteres.

Es va fundar la Hispano-Suiza a Barcelona l'any 1904. Al 1953 es van construir un dels primers cotxes, que el van anomenar "biscuter". Aquest cotxe no tenia marxa en rere, però com que pesava només 240 kg aproximadament, es podia aparcar manualment. La seva velocitat màxima era de 75 km/h. Al 1953 Franco va inaugurar la fàbrica Seat en Barcelona. El 1969 es va fabricar el cotxe número un milió per part de Seat. Uns anys abans , Seat va començar a fabricar un nou cotxe anomenat seat600 que va estar en fabricació fins 17 anys. Aquest es podia conduir d'una manera més senzilla i arribava fins als 95 km/h. En aquella època tenia un preu de 65 mil pessetes, fet que va permetre que la majoria de gent pogués tenir-ne un. Al 1966 amb l'augment dels vehicles a la ciutat es van produir els primers problemes de trànsit. Un dels problemes va ser que hi havia molts cotxes i pocs aparcaments , la gent es saltava les normes fent diferents coses per tal de poder reservar-se un aparcament per el seu cotxe. Un altre dels problemes va ser la disminució de la qualitat de l'aire. Al 1968 Enrique Rubio va ser un dels precursors dins de l'educació viaria. Un exemple seria el de l'ús del cinturó de seguretat. Abans la gent conduia el cotxe sense posar-se el cinturo i ningú els sancionava, ja que era opcional. Al 1997 s'insereix la norma i es comença a multar als conductors per no portar el cinturó i per parlar per telèfon mentre es condueix.

Durant aquest procés de normalització de l'ús de l'automòbil hi va haver uns quants invents que es van poder aplicar en el cotxes per tal de millorar la seguretat dels conductors. Don José Duran va inventar un para-xocs per evitar avaries i deterioraments en els aparcaments. Aquests para-xocs Costaven aproximadament 3500 pessetes per poder aplicar-los. També es van aprovar a Barcelona uns pneumàtics resistents a les punxades que ja l'havien inventat abans a altres països.
Els cotxes elèctrics van ser fabricats abans que els de combustió interna. Un dels primers cotxes elèctrics va ser el de Dolar San que tenia una forma ovalada i assolia una velocitat de 75km/h. Finalment, al 1969 es va aconseguir fabricar un cotxe elèctric que sobrepassava els 100km/h.

Catalunya, la fàbrica d'Espanya

Al novembre del 1833 entra en activitat la fabrica que funcionava mitjançant maquines de vapor. Aquesta fabrica va ser la pionera de la indústria moderna a Espanya. Va ser principalment empentada per el català Josep Bonaplata.

Abans del 1833 la producció era moguda per treballs manuals i en alguns casos era complementada per alguns recursos energètics naturals, per exemple: la força de l'aigua en industries com la siderúrgia que estaven a prop del riu. La més important de les industries a Catalunya va ser la indústria tèxtil que a partir de primeres matèries vegetals o animals s'obtenien els materials de producció. El vi va ser el producte més important de l'exportació catalana. Es venia altres tipus de material com per exemple: el paper  ja que els molins de la manufacturera paperera era molt similar als que s'utilitzaven a les indústries de teixit. Més tard, va incrementar la popularitat de les indianes que en un principi s'importaven de la india però més tard es van instaurar fàbriques a Catalunya. L'industria tèxtil  amb el enriquiment del catalans va adoptar molts canvis, entre ells la fabricació d'un nou teler nomenat "teler de llançadora" que va reduir moltes hores als treballadors. Al 1834 es va fabricar la primera màquina de vapor que podia aprofitar l'aigua d'una caldera, que s'instauraria seguidament en el transport públic. Espanya va tenir que importar de Britània i Asturia una gran quantitat de carbó per tal de fer funcionar aquestes màquines. L'invent de la turbina va fer que es tornés a utilitzar la hidràulica per a crear energia, ja que era molt més eficient que la roda hidràulica
El cotó va ser un altre dels materials més important de la indústria espanyola, encara que aquests no van tenir els suficients recursos per a produir una gran quantitat , així doncs van tenir que importar-lo d'altres paisos.

Al 1900 l'indústria del paper introdueix màquines que tenen la capacitat de fer una producció continua i automàtica. El primer terç del segle XX representa un periòde de consolidació del protagonisme industrial a l'estat espanyol i una diversificació de l'estructura productiva, tot gràcies a l'electricitat. Al 1936 Catalunya esdevé una societat plenament industrial, més de la meitat de la població activa treballa a les indústries. 

Jornalers i latifundis a l'Espanya contemporània

Durant el segle XIX l'estructura de l'economia espanyola encara no havia arribat a la industrialització. La majoria de la població va seguir vivint de l'agricultura i amb unes condicions de vida molt dolentes. La persistència d'un minifundisme de subsistència en el nord i del latifundi al sud-oest garantia la misèria d'uns jornalers que no podien comprar, el que feia que fos difícil l'inici de l'activitat industrial i comercial. Les reformes liberals i la desamortització van empitjorar les condicions de vida de la població rural i van reforçar la mala distribució de la terra.

La situació de la pagesia al sud-oest del país va ser especialment crítica. Allà hi havia una gran massa de jornalers sense terres que vivien al límit i patien fam periòdiques, a la qual s'unia un nodrit grup de petits camperols arrendataris subjectes a dures condicions que els obligaven a pagar unes cares rendes als grans terratinents. Un pagès després de treballar més de 8 hores al dia, cobrava 1.75 pst. diners que només li cobrien les despeses de l'alimentació i poc més. En les actuals regions d'Extremadura, sud de Castella-la Manxa i Andalusia centre-occidental, la presència d'una gran massa d'obrers del camp va afavorir el desenvolupament del moviment obrer.

Durant la II República, el conflicte agrari va esclatar amb tota la seva força i la seva solució va esdevenir una prioritat per als governs d'esquerres mentre que els sectors dretans, per la seva banda, també van posar tota la seva força per evitar tota possible reforma agrària, el que va alentir el procés. El 1932 el govern d'esquerres va posar en marxa la Llei de Bases de la Reforma Agrària que pretenia resoldre un problema històric: la tremenda desigualtat social que existia a la meitat sud d'Espanya junt als latifundis propietat d'uns milers de famílies, gairebé dos milions de jornalers sense terres vivien en condicions miserables.

Els anys de postguerra van ser també d'extremes dificultats per als obrers del camp. Entre 1940 i 1945 la fam van assolar les zones rurals de majoria jornalera al sud-oest peninsular. El problema del latifundisme i la mala distribució de la terra va anar perdent importància progressivament, alhora que Espanya començava un ràpid procés d'industrialització i urbanització a partir dels anys 60 i 70.

En els anys 30, durant la República i la Guerra Civil, els jornalers s'unien  majoritàriament als sindicats obrers i molts d'ells van participar com milicians en defensa de la República. D'això donen fe els nombrosos cartells propagandístics que feien referència al problema agrari i tractaven de mobilitzar als jornalers.

L'emigració espanyola a Amèrica

Argentina
José Gómez Becerra va néixer en Antequeiraa en el 1932. El seu pare en el 1951, el va enviar a Argentina per a que no l'allistessin a l'exèrcit. Va arribar a Buenos Aires sense ofici, i un dels seus oncles li va buscar treball en un bar, on va estar treballant durant vuit dies netejant i servint copes fins que es va relliscar i es va clavar una ampolla de cervesa. Posteriorment va estar treballant durant quatre anys en un hotel, fins que es va barallar amb el germà del propietari i el van fer fora. Va seguir buscant treball i canviant d'ofici. El seu objectiu era tornar a viure en Espanya, però no ho va aconseguir mai. En 1962 es va casar i els seus pares li van oferir diverses vegades llocs de treballs en Espanya, però no els va acceptar. Però si es cert que va fer certs viatges al seu país d'origen. Més tard, ell i la seva dona van emmalaltir i la seva esposa va morir.

Xile
Roser Bru va néixer a Barcelona el 1923. Va ser exiliada durant la dictadura de Primo de Rivera. Roser va descobrir el seu talent que era la Pintura, on dedicarà la resta de la seva vida. Al finalitzar la guerra ella i la seva familía arriben a França sense papers i sense saber cap a on dirigir les seves vides. Passat un temps la seva germana i la seva mare començen a treballar de modistes i Roser treballa per a uns publicistes dibuixant i pintat. Als 19 anys Roser es va casar amb un antic comany de l'Institut. L'exili forma part de l'experiència de Roser i de la seva família ja que quan van voler sortir d'Espanya després d'haber arribat de Xile van tenir-hi molts problemes per sortir. Roser comparava la generositat dels xilens amb els agafats dels espanyols.

Cuba
Miguel Suárez Castellano va néixer en Moya,1917. Al esclatar la guerra en Marroc, el seu pare va fugir a Cuba per tal de no anar a la guerra. Un cop va ser allà, va muntar un cafetó i va cridar a la família perquè també anés a Cuba, ja que el pare no volia tornar a Espanya. Miguel era l'encarregat de fer els encàrrecs i més tard, gràcies a la família, va obrir el seu negoci en Cuatro Caminos, el qual va durar 16 anys.Va conèixer a la seva dona cubana en un ball, la qual era viuda i tenia una filla diabètica, raó que provocà que no tinguessin fills.Miguel, posteriorment, va estudiar taquigrafia i mecanografia, va pertànyer al sindicat de gastronomia, va ser avantguarda regional i es va dedicar a l'administració de bars i restaurants.

Mèxic
Claudio Román Fernández va néixer a la província d'Orense al 1956 . El seu pare va anar a Suïssa a buscar noves oportunitats i la seva mare es va quedar sola amb els fills. Claudio va anar a estudiar a Santiago de Compostela amb un dels seus cinc germans. Allà va donar-se el luxe de treballar de moltes coses i abans de marxar cap a Amèrica va estar treballant en l'administració pública. Va viatgar a Amèrica amb l'objectiu de treure's un doctorat en els Estats Units i després tornar a Espanya. En arribar a Mèxic es va estranyar molt per moltes de les paraules que els mexicans utilitzaven i ell no entenia. Per a ell la ciutat era tranquila però els policies eren un problema ja que eren corruptes i no pas justos com haurien de ser, i això probocava un desordre social. Poc a poc va estar planejant la seva vida i va cambiar d'idea respecte a tornar a Espanya. Finalment va preferir instaurar-se a Mèxic amb llargues estades al seu país d'origen.

Panamà
Teresa Solá va néixer en un poble de Navarra l'any 1912. La seva família tenia terres i es dedicava al treball en el camp. En 1928, va ser convidada a Panamà per la seva tia, perquè ella no tenia cap filla i la mare de la Teresa tenia 6 fills. El 11 de novembre de 1928 va arribar a Colón a bord del vaixell Oropesa. Un cop allà va começar a estudiar anglès i a començar-se a integrar en la societat. Amb 16 anys després d'haver arribat al país, va conèixer a l'espanyol Joaquin en una festa que es celebrava en la Beneficència Espanyola. Tres anys més tard es va casar amb ell i van tenir dos filles. Un cop va esclatar la Guerra Civil Espanyola, es va produir un trencament dintre la Societat de Beneficència Espanyola, perquè ells eren franquistes mentre els altres eren republicans.Després d'acabar la II Guerra Mundial, van vendre la farmàcia i van viure 14 anys en Espanya, on les seves filles van poder completar els estudis, créixer i formar una família. Posteriorment, Teresa i Joaquin van tornar a Panamà, on el marit va morir fa 20 anys.

Uruguay
Maria de la Mercè Méndez va néixer a l'abril 1906, a Camuño. El seu pare, que estava força bé econòmicament parlant, va fugir a Uruguay intentant evitar el cumpliment del servei militar a Espanya. Una mica més tard va emigrar Mercedes amb la seva mare quan només tenia un any. El seu pare que era molt inquiet va deixar a la família per un temps per a anar a Buenos Aires. Mercedes va estudiar a l'escola pública de San Elena i va aprendre a cosir amb una dissenyadora professional. Ella admirava a la seva mare ja que li havia ensenyat el més important per a viure i havia fet un gran esforç per a mantenir als seus 8 fills ella sola. Mercedes es va casar amb un veí seu, i va tenir tres fills. Uns anys després va morir el seu marit i un dels seus fills amb 40 anys, fet que la va deixar destrossada. En 1986 va tornar a Espanya a visitar els seus pares i a les poques semanes va sentir l'enyorança d'Uruguay.

Veneçuela
Andrés Conde Ríos va néixer en un poblet en la província de Cadis l'any 1940. La guerra va provocar que passessin de viure còmodament a viure en una situació econòmicament dolenta, Andrés va poder acabar el batxillerat. Un germà d'ell va marxar a Veneçuela l'any 1955 i en el 1958 va reclamar a Andrés perquè hi anés amb ell. Als 2 dies ja va començar a treballar en una empresa que importava perfums. Més tard va passar a treballar amb un oncle que era propietari d'una "recauchadora" i va aprofitar per acabar els seus estudis.
Posteriorment, va anar canviant diverses vegades de treball, i quan va treballar en una botiga de teles, els propietaris li van concedir un préstec que junt amb una ajuda del govern espanyol, va portar a la seva família a Veneçuela l'any 1964. Més tard es va casar amb Carmen, una espanyola d'origen gallec, amb la qual, gràcies al treball, van poder pagar un apartament i comprar un cotxe. A base d'estalviar i de treballar molt, Andrés va poder obrir un negoci de representació d'eines, que després va passar a ser un negoci dedicat a la maquinària elèctrica. Per desgràcia, recentment ha hagut de tancar el negoci i ha intentat dedicar-se en el món de l'alimentació.

Retornats
Carlos Sallé Ortiz va néixer a Madrid el 1924. Després de la mort del seu pare la seva mare va haver de reprendre la carrera de medicina que va deixar a mitjes perquè amb el sou del pare tenien suficient. L'arribada de la guerra i la postguerra per sort per a ells no els hi va afectar gaire. Llavors un amic de la seva germana el va convèncer per a que emigrés cap a Panamà, on era molt més fàcil de guanyar diners. Carlos va arribar a Panamà al 1953 i d'allà es va traslladar a David, prop de Costa Rica. Allà va començar a treballar com a representant d'una joieria. Aquesta experiència li va servir per a veure com funcionaven els negocis en aquell país. Nou mesos després de casar-se amb Angelines van començar a viure en una casa molt modesta i van tenir cinc fills als quals han proporcionat estudis universitaris a Espanya. Va ser gerent d'Iberia a David i va tenir unes estretes relacions amb l'Ambaixada espanyola, la Creu Roja i el Club de Lleons. Sempre va mantenir les relacions amb Espanya. El regrès dels seus fills cap a Espanya va fer que Carlos decidís tornar al seu país natal per a quedar-se.