Jornalers i latifundis a l'Espanya contemporània
Durant el segle XIX l'estructura de l'economia espanyola encara no havia arribat a la industrialització. La majoria de la població va seguir vivint de l'agricultura i amb unes condicions de vida molt dolentes. La persistència d'un minifundisme de subsistència en el nord i del latifundi al sud-oest garantia la misèria d'uns jornalers que no podien comprar, el que feia que fos difícil l'inici de l'activitat industrial i comercial. Les reformes liberals i la desamortització van empitjorar les condicions de vida de la població rural i van reforçar la mala distribució de la terra.
La situació de la pagesia al sud-oest del país va ser especialment crítica. Allà hi havia una gran massa de jornalers sense terres que vivien al límit i patien fam periòdiques, a la qual s'unia un nodrit grup de petits camperols arrendataris subjectes a dures condicions que els obligaven a pagar unes cares rendes als grans terratinents. Un pagès després de treballar més de 8 hores al dia, cobrava 1.75 pst. diners que només li cobrien les despeses de l'alimentació i poc més. En les actuals regions d'Extremadura, sud de Castella-la Manxa i Andalusia centre-occidental, la presència d'una gran massa d'obrers del camp va afavorir el desenvolupament del moviment obrer.
Durant la II República, el conflicte agrari va esclatar amb tota la seva força i la seva solució va esdevenir una prioritat per als governs d'esquerres mentre que els sectors dretans, per la seva banda, també van posar tota la seva força per evitar tota possible reforma agrària, el que va alentir el procés. El 1932 el govern d'esquerres va posar en marxa la Llei de Bases de la Reforma Agrària que pretenia resoldre un problema històric: la tremenda desigualtat social que existia a la meitat sud d'Espanya junt als latifundis propietat d'uns milers de famílies, gairebé dos milions de jornalers sense terres vivien en condicions miserables.
Els anys de postguerra van ser també d'extremes dificultats per als obrers del camp. Entre 1940 i 1945 la fam van assolar les zones rurals de majoria jornalera al sud-oest peninsular. El problema del latifundisme i la mala distribució de la terra va anar perdent importància progressivament, alhora que Espanya començava un ràpid procés d'industrialització i urbanització a partir dels anys 60 i 70.
En els anys 30, durant la República i la Guerra Civil, els jornalers s'unien majoritàriament als sindicats obrers i molts d'ells van participar com milicians en defensa de la República. D'això donen fe els nombrosos cartells propagandístics que feien referència al problema agrari i tractaven de mobilitzar als jornalers.
Durant el segle XIX l'estructura de l'economia espanyola encara no havia arribat a la industrialització. La majoria de la població va seguir vivint de l'agricultura i amb unes condicions de vida molt dolentes. La persistència d'un minifundisme de subsistència en el nord i del latifundi al sud-oest garantia la misèria d'uns jornalers que no podien comprar, el que feia que fos difícil l'inici de l'activitat industrial i comercial. Les reformes liberals i la desamortització van empitjorar les condicions de vida de la població rural i van reforçar la mala distribució de la terra.
La situació de la pagesia al sud-oest del país va ser especialment crítica. Allà hi havia una gran massa de jornalers sense terres que vivien al límit i patien fam periòdiques, a la qual s'unia un nodrit grup de petits camperols arrendataris subjectes a dures condicions que els obligaven a pagar unes cares rendes als grans terratinents. Un pagès després de treballar més de 8 hores al dia, cobrava 1.75 pst. diners que només li cobrien les despeses de l'alimentació i poc més. En les actuals regions d'Extremadura, sud de Castella-la Manxa i Andalusia centre-occidental, la presència d'una gran massa d'obrers del camp va afavorir el desenvolupament del moviment obrer.
Durant la II República, el conflicte agrari va esclatar amb tota la seva força i la seva solució va esdevenir una prioritat per als governs d'esquerres mentre que els sectors dretans, per la seva banda, també van posar tota la seva força per evitar tota possible reforma agrària, el que va alentir el procés. El 1932 el govern d'esquerres va posar en marxa la Llei de Bases de la Reforma Agrària que pretenia resoldre un problema històric: la tremenda desigualtat social que existia a la meitat sud d'Espanya junt als latifundis propietat d'uns milers de famílies, gairebé dos milions de jornalers sense terres vivien en condicions miserables.
Els anys de postguerra van ser també d'extremes dificultats per als obrers del camp. Entre 1940 i 1945 la fam van assolar les zones rurals de majoria jornalera al sud-oest peninsular. El problema del latifundisme i la mala distribució de la terra va anar perdent importància progressivament, alhora que Espanya començava un ràpid procés d'industrialització i urbanització a partir dels anys 60 i 70.
En els anys 30, durant la República i la Guerra Civil, els jornalers s'unien majoritàriament als sindicats obrers i molts d'ells van participar com milicians en defensa de la República. D'això donen fe els nombrosos cartells propagandístics que feien referència al problema agrari i tractaven de mobilitzar als jornalers.
No hay comentarios:
Publicar un comentario