Clara Campoamor i Victoria Kent

Clara Campoamor Rodríguez va néixer a Madrid el 12 de febrer de 1888, va ser una advocada, escriptora i política durant la Segona República Espanyola i defensora dels drets de la dona. Va treballar en molts oficis fins que l'any 1924 va obtenir el títol en Dret per la Universitat de Madrid. L'any 1929 ja pertanyia al Partit Republicà Radical. Dos anys més tard, és elegida pel poble de Madrid per ocupar un escó al Congrés de Diputats de la Segona República Espanyola. Defensar els drets de la dona el va fer molt popular entre els diputats.


Va introduir al Parlament la Llei de Drets del Nen, a més de participar en l'elaboració i defensa de la polèmica Llei del Divorci. El 31 d'octubre de 1931, va aconseguir la igualtat de drets electorals de l'home i de la dona a l'estat espanyol, com va quedar plasmat a la Constitució republicana d'aquell mateix any, a l'article 36. En la defensa del vot femení, va ser abandonada pel seu propi partit, i va comptar només amb el suport del Partit Socialista Obrer Espanyol, que a tota hora va votar solidàriament amb la causa de la dona. Altres sectors favorables al sufragi universal femení van ser Esquerra Republicana de Catalunya i part de la dreta. En el 1936 s'exilià i es va establir a Buenos Aires, ja que si es quedava tenia que complir amb 12 anys de presó.


Una altra dona molt important en l'història d'Espanya va ser Victoria Kent Siano, aquesta va néixer a Màlaga el 6 de març de 1891, va ser la primera advocada Espanyola, i la primera dona al món que va intervenir davant d'un Tribunal Suprem de Guerra i Marina. El 1920 ingressa en la facultat de Dret de la Universitat Central, on cursa la carrera com a alumna no oficial fins a la seva llicenciatura el juny de 1924. Es va fer famosa el 1930 defensant davant el Tribunal Suprem de Guerra i Marina a Álvaro de Albornoz.

Victoria Kent va ser escollida diputada per Madrid, a les llistes d'Izquierda Republicana, que formava part del Front Popular.Va ser designada personalment pel President de la República Alcalá-Zamora Directora General de Presons, càrrec que va exercir amb l'objectiu d'aconseguir la rehabilitació dels presos, i que ocuparia fins a 1934. Amb motiu de les discussions per aconseguir el sufragi femení, es va posicionar en contra d'atorgar de forma immediata el vot a les dones. La seva opinió era que la dona espanyola mancava en aquell moment de la suficient preparació social i política per a votar de manera responsable, ja que per influència de l'Església el seu vot seria conservador, la qual cosa perjudicaria els partits d'esquerres. El 1948 va marxar a Mèxic, on va fer classes de Dret Penal a la universitat, fundant l'Escola de Capacitació per al Personal de Presons, de la qual va ser directora durant dos anys. Al 1977 s'exilià a Nova York, on va passar la resta dels seus dies, fins a la seva mort en el 1987.