L'evolució de l'automòbil a Catalunya

Al 1889 van arribar des de França els primers motors de cotxe a Catalunya. Seguidament van començar a rondar uns pocs cotxes quan encara no n'hi havien ni carreteres.

Es va fundar la Hispano-Suiza a Barcelona l'any 1904. Al 1953 es van construir un dels primers cotxes, que el van anomenar "biscuter". Aquest cotxe no tenia marxa en rere, però com que pesava només 240 kg aproximadament, es podia aparcar manualment. La seva velocitat màxima era de 75 km/h. Al 1953 Franco va inaugurar la fàbrica Seat en Barcelona. El 1969 es va fabricar el cotxe número un milió per part de Seat. Uns anys abans , Seat va començar a fabricar un nou cotxe anomenat seat600 que va estar en fabricació fins 17 anys. Aquest es podia conduir d'una manera més senzilla i arribava fins als 95 km/h. En aquella època tenia un preu de 65 mil pessetes, fet que va permetre que la majoria de gent pogués tenir-ne un. Al 1966 amb l'augment dels vehicles a la ciutat es van produir els primers problemes de trànsit. Un dels problemes va ser que hi havia molts cotxes i pocs aparcaments , la gent es saltava les normes fent diferents coses per tal de poder reservar-se un aparcament per el seu cotxe. Un altre dels problemes va ser la disminució de la qualitat de l'aire. Al 1968 Enrique Rubio va ser un dels precursors dins de l'educació viaria. Un exemple seria el de l'ús del cinturó de seguretat. Abans la gent conduia el cotxe sense posar-se el cinturo i ningú els sancionava, ja que era opcional. Al 1997 s'insereix la norma i es comença a multar als conductors per no portar el cinturó i per parlar per telèfon mentre es condueix.

Durant aquest procés de normalització de l'ús de l'automòbil hi va haver uns quants invents que es van poder aplicar en el cotxes per tal de millorar la seguretat dels conductors. Don José Duran va inventar un para-xocs per evitar avaries i deterioraments en els aparcaments. Aquests para-xocs Costaven aproximadament 3500 pessetes per poder aplicar-los. També es van aprovar a Barcelona uns pneumàtics resistents a les punxades que ja l'havien inventat abans a altres països.
Els cotxes elèctrics van ser fabricats abans que els de combustió interna. Un dels primers cotxes elèctrics va ser el de Dolar San que tenia una forma ovalada i assolia una velocitat de 75km/h. Finalment, al 1969 es va aconseguir fabricar un cotxe elèctric que sobrepassava els 100km/h.

Catalunya, la fàbrica d'Espanya

Al novembre del 1833 entra en activitat la fabrica que funcionava mitjançant maquines de vapor. Aquesta fabrica va ser la pionera de la indústria moderna a Espanya. Va ser principalment empentada per el català Josep Bonaplata.

Abans del 1833 la producció era moguda per treballs manuals i en alguns casos era complementada per alguns recursos energètics naturals, per exemple: la força de l'aigua en industries com la siderúrgia que estaven a prop del riu. La més important de les industries a Catalunya va ser la indústria tèxtil que a partir de primeres matèries vegetals o animals s'obtenien els materials de producció. El vi va ser el producte més important de l'exportació catalana. Es venia altres tipus de material com per exemple: el paper  ja que els molins de la manufacturera paperera era molt similar als que s'utilitzaven a les indústries de teixit. Més tard, va incrementar la popularitat de les indianes que en un principi s'importaven de la india però més tard es van instaurar fàbriques a Catalunya. L'industria tèxtil  amb el enriquiment del catalans va adoptar molts canvis, entre ells la fabricació d'un nou teler nomenat "teler de llançadora" que va reduir moltes hores als treballadors. Al 1834 es va fabricar la primera màquina de vapor que podia aprofitar l'aigua d'una caldera, que s'instauraria seguidament en el transport públic. Espanya va tenir que importar de Britània i Asturia una gran quantitat de carbó per tal de fer funcionar aquestes màquines. L'invent de la turbina va fer que es tornés a utilitzar la hidràulica per a crear energia, ja que era molt més eficient que la roda hidràulica
El cotó va ser un altre dels materials més important de la indústria espanyola, encara que aquests no van tenir els suficients recursos per a produir una gran quantitat , així doncs van tenir que importar-lo d'altres paisos.

Al 1900 l'indústria del paper introdueix màquines que tenen la capacitat de fer una producció continua i automàtica. El primer terç del segle XX representa un periòde de consolidació del protagonisme industrial a l'estat espanyol i una diversificació de l'estructura productiva, tot gràcies a l'electricitat. Al 1936 Catalunya esdevé una societat plenament industrial, més de la meitat de la població activa treballa a les indústries. 

Jornalers i latifundis a l'Espanya contemporània

Durant el segle XIX l'estructura de l'economia espanyola encara no havia arribat a la industrialització. La majoria de la població va seguir vivint de l'agricultura i amb unes condicions de vida molt dolentes. La persistència d'un minifundisme de subsistència en el nord i del latifundi al sud-oest garantia la misèria d'uns jornalers que no podien comprar, el que feia que fos difícil l'inici de l'activitat industrial i comercial. Les reformes liberals i la desamortització van empitjorar les condicions de vida de la població rural i van reforçar la mala distribució de la terra.

La situació de la pagesia al sud-oest del país va ser especialment crítica. Allà hi havia una gran massa de jornalers sense terres que vivien al límit i patien fam periòdiques, a la qual s'unia un nodrit grup de petits camperols arrendataris subjectes a dures condicions que els obligaven a pagar unes cares rendes als grans terratinents. Un pagès després de treballar més de 8 hores al dia, cobrava 1.75 pst. diners que només li cobrien les despeses de l'alimentació i poc més. En les actuals regions d'Extremadura, sud de Castella-la Manxa i Andalusia centre-occidental, la presència d'una gran massa d'obrers del camp va afavorir el desenvolupament del moviment obrer.

Durant la II República, el conflicte agrari va esclatar amb tota la seva força i la seva solució va esdevenir una prioritat per als governs d'esquerres mentre que els sectors dretans, per la seva banda, també van posar tota la seva força per evitar tota possible reforma agrària, el que va alentir el procés. El 1932 el govern d'esquerres va posar en marxa la Llei de Bases de la Reforma Agrària que pretenia resoldre un problema històric: la tremenda desigualtat social que existia a la meitat sud d'Espanya junt als latifundis propietat d'uns milers de famílies, gairebé dos milions de jornalers sense terres vivien en condicions miserables.

Els anys de postguerra van ser també d'extremes dificultats per als obrers del camp. Entre 1940 i 1945 la fam van assolar les zones rurals de majoria jornalera al sud-oest peninsular. El problema del latifundisme i la mala distribució de la terra va anar perdent importància progressivament, alhora que Espanya començava un ràpid procés d'industrialització i urbanització a partir dels anys 60 i 70.

En els anys 30, durant la República i la Guerra Civil, els jornalers s'unien  majoritàriament als sindicats obrers i molts d'ells van participar com milicians en defensa de la República. D'això donen fe els nombrosos cartells propagandístics que feien referència al problema agrari i tractaven de mobilitzar als jornalers.

L'emigració espanyola a Amèrica

Argentina
José Gómez Becerra va néixer en Antequeiraa en el 1932. El seu pare en el 1951, el va enviar a Argentina per a que no l'allistessin a l'exèrcit. Va arribar a Buenos Aires sense ofici, i un dels seus oncles li va buscar treball en un bar, on va estar treballant durant vuit dies netejant i servint copes fins que es va relliscar i es va clavar una ampolla de cervesa. Posteriorment va estar treballant durant quatre anys en un hotel, fins que es va barallar amb el germà del propietari i el van fer fora. Va seguir buscant treball i canviant d'ofici. El seu objectiu era tornar a viure en Espanya, però no ho va aconseguir mai. En 1962 es va casar i els seus pares li van oferir diverses vegades llocs de treballs en Espanya, però no els va acceptar. Però si es cert que va fer certs viatges al seu país d'origen. Més tard, ell i la seva dona van emmalaltir i la seva esposa va morir.

Xile
Roser Bru va néixer a Barcelona el 1923. Va ser exiliada durant la dictadura de Primo de Rivera. Roser va descobrir el seu talent que era la Pintura, on dedicarà la resta de la seva vida. Al finalitzar la guerra ella i la seva familía arriben a França sense papers i sense saber cap a on dirigir les seves vides. Passat un temps la seva germana i la seva mare començen a treballar de modistes i Roser treballa per a uns publicistes dibuixant i pintat. Als 19 anys Roser es va casar amb un antic comany de l'Institut. L'exili forma part de l'experiència de Roser i de la seva família ja que quan van voler sortir d'Espanya després d'haber arribat de Xile van tenir-hi molts problemes per sortir. Roser comparava la generositat dels xilens amb els agafats dels espanyols.

Cuba
Miguel Suárez Castellano va néixer en Moya,1917. Al esclatar la guerra en Marroc, el seu pare va fugir a Cuba per tal de no anar a la guerra. Un cop va ser allà, va muntar un cafetó i va cridar a la família perquè també anés a Cuba, ja que el pare no volia tornar a Espanya. Miguel era l'encarregat de fer els encàrrecs i més tard, gràcies a la família, va obrir el seu negoci en Cuatro Caminos, el qual va durar 16 anys.Va conèixer a la seva dona cubana en un ball, la qual era viuda i tenia una filla diabètica, raó que provocà que no tinguessin fills.Miguel, posteriorment, va estudiar taquigrafia i mecanografia, va pertànyer al sindicat de gastronomia, va ser avantguarda regional i es va dedicar a l'administració de bars i restaurants.

Mèxic
Claudio Román Fernández va néixer a la província d'Orense al 1956 . El seu pare va anar a Suïssa a buscar noves oportunitats i la seva mare es va quedar sola amb els fills. Claudio va anar a estudiar a Santiago de Compostela amb un dels seus cinc germans. Allà va donar-se el luxe de treballar de moltes coses i abans de marxar cap a Amèrica va estar treballant en l'administració pública. Va viatgar a Amèrica amb l'objectiu de treure's un doctorat en els Estats Units i després tornar a Espanya. En arribar a Mèxic es va estranyar molt per moltes de les paraules que els mexicans utilitzaven i ell no entenia. Per a ell la ciutat era tranquila però els policies eren un problema ja que eren corruptes i no pas justos com haurien de ser, i això probocava un desordre social. Poc a poc va estar planejant la seva vida i va cambiar d'idea respecte a tornar a Espanya. Finalment va preferir instaurar-se a Mèxic amb llargues estades al seu país d'origen.

Panamà
Teresa Solá va néixer en un poble de Navarra l'any 1912. La seva família tenia terres i es dedicava al treball en el camp. En 1928, va ser convidada a Panamà per la seva tia, perquè ella no tenia cap filla i la mare de la Teresa tenia 6 fills. El 11 de novembre de 1928 va arribar a Colón a bord del vaixell Oropesa. Un cop allà va começar a estudiar anglès i a començar-se a integrar en la societat. Amb 16 anys després d'haver arribat al país, va conèixer a l'espanyol Joaquin en una festa que es celebrava en la Beneficència Espanyola. Tres anys més tard es va casar amb ell i van tenir dos filles. Un cop va esclatar la Guerra Civil Espanyola, es va produir un trencament dintre la Societat de Beneficència Espanyola, perquè ells eren franquistes mentre els altres eren republicans.Després d'acabar la II Guerra Mundial, van vendre la farmàcia i van viure 14 anys en Espanya, on les seves filles van poder completar els estudis, créixer i formar una família. Posteriorment, Teresa i Joaquin van tornar a Panamà, on el marit va morir fa 20 anys.

Uruguay
Maria de la Mercè Méndez va néixer a l'abril 1906, a Camuño. El seu pare, que estava força bé econòmicament parlant, va fugir a Uruguay intentant evitar el cumpliment del servei militar a Espanya. Una mica més tard va emigrar Mercedes amb la seva mare quan només tenia un any. El seu pare que era molt inquiet va deixar a la família per un temps per a anar a Buenos Aires. Mercedes va estudiar a l'escola pública de San Elena i va aprendre a cosir amb una dissenyadora professional. Ella admirava a la seva mare ja que li havia ensenyat el més important per a viure i havia fet un gran esforç per a mantenir als seus 8 fills ella sola. Mercedes es va casar amb un veí seu, i va tenir tres fills. Uns anys després va morir el seu marit i un dels seus fills amb 40 anys, fet que la va deixar destrossada. En 1986 va tornar a Espanya a visitar els seus pares i a les poques semanes va sentir l'enyorança d'Uruguay.

Veneçuela
Andrés Conde Ríos va néixer en un poblet en la província de Cadis l'any 1940. La guerra va provocar que passessin de viure còmodament a viure en una situació econòmicament dolenta, Andrés va poder acabar el batxillerat. Un germà d'ell va marxar a Veneçuela l'any 1955 i en el 1958 va reclamar a Andrés perquè hi anés amb ell. Als 2 dies ja va començar a treballar en una empresa que importava perfums. Més tard va passar a treballar amb un oncle que era propietari d'una "recauchadora" i va aprofitar per acabar els seus estudis.
Posteriorment, va anar canviant diverses vegades de treball, i quan va treballar en una botiga de teles, els propietaris li van concedir un préstec que junt amb una ajuda del govern espanyol, va portar a la seva família a Veneçuela l'any 1964. Més tard es va casar amb Carmen, una espanyola d'origen gallec, amb la qual, gràcies al treball, van poder pagar un apartament i comprar un cotxe. A base d'estalviar i de treballar molt, Andrés va poder obrir un negoci de representació d'eines, que després va passar a ser un negoci dedicat a la maquinària elèctrica. Per desgràcia, recentment ha hagut de tancar el negoci i ha intentat dedicar-se en el món de l'alimentació.

Retornats
Carlos Sallé Ortiz va néixer a Madrid el 1924. Després de la mort del seu pare la seva mare va haver de reprendre la carrera de medicina que va deixar a mitjes perquè amb el sou del pare tenien suficient. L'arribada de la guerra i la postguerra per sort per a ells no els hi va afectar gaire. Llavors un amic de la seva germana el va convèncer per a que emigrés cap a Panamà, on era molt més fàcil de guanyar diners. Carlos va arribar a Panamà al 1953 i d'allà es va traslladar a David, prop de Costa Rica. Allà va començar a treballar com a representant d'una joieria. Aquesta experiència li va servir per a veure com funcionaven els negocis en aquell país. Nou mesos després de casar-se amb Angelines van començar a viure en una casa molt modesta i van tenir cinc fills als quals han proporcionat estudis universitaris a Espanya. Va ser gerent d'Iberia a David i va tenir unes estretes relacions amb l'Ambaixada espanyola, la Creu Roja i el Club de Lleons. Sempre va mantenir les relacions amb Espanya. El regrès dels seus fills cap a Espanya va fer que Carlos decidís tornar al seu país natal per a quedar-se.

Manifest de Primo de Rivera

"Al país y al ejército españoles: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la vida española) de recoger las ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos amando a la Patria no ven para ella otra solución que libertarla de los profesionales de la política, de los que por una u otra razón nos ofrecen el cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron en el año 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso [...]. No tenemos que justificar nuestro acto, que el pueblo sano demanda e impone [...]. En virtud de la confianza y mandato que en mi han depositado, se constituirá en Madrid un Directorio Militar con carácter provisional encargado de mantener el orden público [...]. Para esto, y cuando el ejército haya cumplido las órdenes recibidas [...] buscaremos al problema de Marruecos solución pronta, digna y sensata [...]. La responsabilidad colectiva de los partidos políticos la sancionaremos con este apartamiento total a que los condenamos [...].

Miguel Primo de Rivera. Capitán General de la IV Región. La Vanguardia, Barcelona, 13 de septiembre de 1923.

L'autor d'aquest text es Miguel Primo de Rivera conegut per ser un dels militars més importants. Com podem observar en les primeres lines aquest text va dirigit a tot els espanyols. Va ser publicat per La Vanguardia el 13 de setembre de 1923.

L'objectiu d'aquest text es informar sobre la dictadura que instaurara Primo de Rivera en aquell mateix any. En les primeres linees diu que tindra que deixar de respectar les normes per tal de poder establir un ordre. Seguidament fa referència als polítics tot dient que son els responsables de tots els mals que va patir espanya des de el 98. Finalment parla del problema en el Marroc on promet buscar una solució rapida i efectiva després de establir l'ordre en espanya.

Conclusió:

Aquest text va ser escrit per part de Primo de Rivera amb l'objectiu d'establir un ordre a partir d'una dictadura. Va dirigit a tots els ciutadans i explica el perquè d'aquesta dictadura tot criticant els polítics anteriors.

Correcció:
M'ha faltat per explicar una mica més el context històric en alguns apartats com per exemple en la batalla en el Marroc.
La meva conclusió comparada amb la correcció es bastant més curta, ja que no he entrat en detall.

Desastre d'Annual

El desastre d'Annual es va produir el 22 de juliol de 1921, va ser una batalla entre les tropes colonials espanyoles que s'internaven a la regió i les tropes irregulars del líder Abd el-Krim. Aquesta batalla es situa en el barranc que separa Igueriben i Annual, al Rif marroquí.
Aquest mateix dia, els 19.000 homes al comandament d'Abd el-Krim van atacar el principal campament de la regió oriental comandat pel general Manuel Fernández Silvestre, que va ordenar la retirada abans de morir.

Aquest fet va provocar una terrible crisi política, fet que va obligar a Alfons XIII a fer canvis. va començar per encarregar a Antonio Maura un govern del que qual tots els grups polítics hi participin. En aquest govern hi va haver dos oposicions, mentres que una volia intervindre en el Marroc l'altra volia la retirada immediata. Seguidament el Ministeri de Guerra va encarregar a Picasso que escrigués un informe sobre els succesos que van ocòrrer durant el conflicte en el que s'expliquen els errors militars. Els errors que es senyalaven eren la negligencia dels generals Berenguer i Navarro, i la temeritat del general Silvestre.

Per a investigar sobre el tema Picasso es va traslladar a Melilla on va interrogar a diversos testimonis. D'aquí va extreure que l'avançada temeraria de Silvestre va ser deguda a la cegera per obtenir grans èxits i obtenir el favor del rei. També va descubrí un conjunt d'irregularitats i desinformació dels moviments dels enemics per culpa de Berenguer, que no va estar a l'altura. Aquest expedient va ser anomenat "Expedient Picasso".

La vaga de la Canadenca ( Fets més importants)

5 de febrer
Comença la manifestació dels obrers demanant una jornada laboral de vuit hores i unes condicions de treball justes per a tots els treballadors.

21 de febrer 
La paralització de gairebé tots els obrers que es neguen a treballar comença a preocupar a l'autoritat. Els caps de secció es van reunir amb el director per dir-li que si no es buscava una solució a aquest conflicte seguiran parats. El director els va dir que vindria algú de la companyia per tal de negociar.

27 de febrer
Aquest dia els de l'empresa Dos Rius i els del tramvia s'han unit a la causa. També "La Veu de Catalunya" i "el Diario de Barcelona" han tingut en compte la vaga del gas i l'electricitat i han explicat les amenaces de mort que va rebre l'enginyer que havia d'arreglar el problema i tornar la llum als carrers.

1 de març
La Publicitat detalla tot el que esta passant. Explica que degut a la vaga el personal de l'exèrcit i l'armada estan treballant en lloc dels obrers per a treure els serveis endavant. La ciutat aconsegueix aguantar amb l'ajuda dels soldats quan la Mancomunitat no hi és capaç. A més, el governador civil González Rothwos afirma que els directors de la vaga es neguen a parlar amb ell, i menysprea als obrers dient el següent: “Es realmente lastimoso que la seguridad en Barcelona esté en manos de estos hombres”.

7 de març
Ahir s'acabava el termini per que els obrers de la Canadenca anessin a treballar. Només 11 o 12 dels 1000 obrers que fem vaga han anat a treballar. La vaga s'ha estès a les subcentrals exteriors. D'altra banda s'ha imposat la Censura Roja als diaris de Barcelona. El Sindicat d'Arts Gràfiques els ha enviat una carta on els deia que no podien publicar res relacionat amb la vaga de la Canadenca.

19 de febrer
Es celebrarà el Míting a Les Arenes on els obrers intentaran resoldre les bases i posar fi a aquesta injustícia.

15 d'abril
Els diaris tornen ha fer les seves publicacions després de 22 dies de vaga general. El Diari de Barcelona publica un article on explica el fi de la vaga general a les rotatives de premsa. La Veu de Catalunya va explicar perquè no publicava res durant aquells dies.
El 3 d'abril es va publicar un decret que afirmava que a partir de l'1 d'octubre la jornada dels treballadors seria de vuit hores diàries. Els obrers han aconseguit un dels seus objectius que buscaven amb la vaga, però encara volien d'altres.

23 d'abril
El govern segueix empresonant als obrers i censurant la premsa. Encara que deixen en llibertat a alguns, immediatament empresonen a altres per una rao o una altra. Els obrers encara no estan satisfets  i seguiran lluitant pel seu objectiu.

Magnicidis

El 12 de novembre del 1912 va tenir lloc l'atemptat contra José Canalejas que va succeir a la Puerta del Sol. Va ser atacat mentre mirava els llibres exposats a l'aparador de la Llibreria San Martín.
L'agressor va ser Manuel Pardiñas que li va dispara tres trets per l'esquena. Només un d'aquests va impactar en ell. L'assassí es va suïcidar amb la mateixa pistola després d'acabar el seu treball. Al seu funeral hi va assistir el rei Alfons XIII junt amb Álvaro Figueroa i Torres Mendieta. Després de la seva mort hi va haver una reorganització de la policia i la creació d'unitats noves per combatre el terrorisme anarquista.

Els assassins que van matar a Eduardo Dato van ser tres anarquistes catalans: Pedro Mateu, Ramón Casanellas i Luis Nicolau, que van ensellar l'assassinat detalladament. Aquests van fer en moto tot el recorregut que feia el cotxe del president per poder planejar tot en més detall. Finalment l'assassinat es va produir el 8 de març de 1921 a la Porta d'Alcalá. Els anarquistes van seguir el cotxe del president i quan van tenir la visió correcte per disparar van matar a Dato i el conductor va sortir ferit. Pedro Mateu va ser condemnat a mort, però el rei Alfons XIII li va disminuir la pena canviant-la per la cadena perpetua. Després Lluís va fugir cap a Alemanya on no el van poder perseguir per a executar-lo i Ramón Casanellas va fugir a la URSS. 

La Ciutat Cremada

La pel·lícula de La ciutat cremada està situada entre els anys 1899 i 1909,  des del retorn dels soldats de la guerra de Cuba fins a la rebel·lió popular coneguda com 'La Setmana Tràgica'. En el 1899 es va produir el "tancament de caixes" ja que els empresaris catalans no volian pagar impostos.  Aquesta pel·lícula va ser prohibida durant el franquisme. Es va prohibir ja que la pel·lícula estava feta en català i en algunes ascenes i apareixen altres llengues . Els franquistes estaven en contra de qualsevol idioma que no fos el castellà.

Es representen diferents personatges històrics en aquesta pel·lícula:

Els soldats que tornen de la Guerra de Cuba: hi va haver un gran nombre de morts i molts de ells van patir malalties mortals.



Enric Prat de la Riba va ser advocat, periodista i representant de la Lliga Regionalista.



Francesc Cambó va ser un dels majors representants de la Lliga Regionalista. Amb la visita del rei Alfons XIII a l'ajuntament de Barcelona, va aprofitar l'ocasió per explicar-li la situació i els problemas que pateixen els catalans.


Alfons XIII va ser el rei d'Espanya. Va visitar l'ajuntament de Barcelona on es va trobar amb Francesc Cambó que aquest a partir d'un discurs li va explicar la situació en la que estaban els catalans.



Lerroux va ser un polític que va intervenir en diverses campanyes en contra del govern de la Restauració.

La setmana tràgica va ser un enfrontament  entre els revolucionaris catalans i les tropes del govern.La causa d'aquest fet va ser la mobilització de reservistes per ser enviats a l'Àfrica a participar en la Guerra de Melilla. Els obrers estaven indignats ja que el preu per no anar a la Guerra era molt car i no el podien pagar.

Miguel de Unamuno

Miguel de Unamuno fue un escritor y filósofo español perteneciente a la generación del 98 , un grupo de escritores, ensayistas y poetas españoles.

A parte de ser un escritor y filósofo también intervino en la política varias veces. En 1914 el ministro de Instrucción Pública lo destituye del rectorado por razones políticas, convirtiéndose Unamuno en represariado de la oposición liberal. Seis años mas tarde es elegido por sus compañeros decano de la Facultad de Filosofía y Letras. Es condenado a dieciséis años de prisión por injurias al Rey, pero la sentencia nunca se llegó a cumplirse. En 1921 es nombrado vicerrector. Sus constantes ataques al rey y al dictador Primo de Rivera hacen que éste lo destituya nuevamente y lo destierre a Fuerteventura en febrero de 1924. El 9 de julio es indultado, pero se destierra voluntariamente a Francia; primero a París y, al poco tiempo, a Hendaya. Después de la caída del régimen de Primo de Rivera vuelve a Salamanca.

Después de la guerra civil Unamuno se arrepintió públicamente de su apoyo a la sublevación.
El día 12 de Octubre de 1936, se produjo un altercado en la Universidad de Salamanca entre Unamuno y el general Millán-Astray. Unamuno acudió sin la intención de hablar, pero las palabras del catedrático Francisco Maldonado de Guevara y del poeta José María Pemán hicieron que se exaltara. Unamuno se puso de pie y pronunció un apasionado discurso. Entre este destaca la frase:"Venceréis, pero no convenceréis". El general enfadado y sin palabras le respondió a gritos:"¡Viva la muerte! ¡Muerte a la inteligencia!" .

Unamuno como filósofo fue un gran enemigo de la muerte, decía que no quería morir porque simplemente no le daba la gana. Esta reivindicación de un ser humano con sus miedos y su necesidad de inmortalidad es el tema central de sus obras. En su obra  "La vida de Don Quijote y Sancho" aparece Don Quijote como una persona normal y seria, ya que este pensaba que la locura del personaje era lo que realmente lo hacia único. Mediante la frase " Yo se quien soy" pronunciada por el protagonista se pueden observar los rasgos citados previamente.

Surgió una anécdota entre el rey Alfonso XIII y Unamuno. El rey le dio La Gran Cruz de Alfonso X el Sabio y Unamuno dijo: "Me siento muy orgulloso de esta distinción que me concede y que verdaderamente merezco ".
El rey, sorprendido de su respuesta, contestó: "¡Qué curioso! Normalmente los premiados me suelen decir que no son merecedores de este premio" , a lo que el escritor responde: " Efectivamente, los otros premiados no lo merecían".

Desastre Colonial del 98


España se enfrenta a la guerra de la independencia Cubana en el 1895. En esta guerra participaron los pobres los cuales no podían pagar para escaquearse de la guerra. Mientras tanto los burgueses aprovecharon los problemas económicos para enriquecerse y hacerse mas poderosos. Los soldados estaban muy mal preparados físicamente y con poco armamento por no decir casi nada. La alimentación y la sanidad era escasa. A raíz de esto los soldados cogieron muchas enfermedades de las cuales algunas eran mortales. Enviaron un total de 220.000 soldados de los cuales 50.000 fallecen. La mitad de estos fallecen a causa de enfermedades, principalmente por culpa de la fiebre amarilla transmitida mediante mosquitos.

Los españoles tuvieron que evacuar Cuba después de ser derrotados ya que estos estaban presionados por los Estados Unidos. El viaje de vuelta a España fue muy duro para algunos, ya que las condiciones no eran favorables en ningún sentido, es mas muchos de ellos no lograron llegar a su destino.

Aun quedaban españoles en cuba en enero de 1899, algunos por voluntad propia y otros porque no tenían mas opciones. Muchos eran los casos de gente que no se podía trasladar por culpa de la condición sanitaria en la que estaban. Estas personas les dieron el derecho de escoger de que nacionalidad querían pertenecer, española o cubana. Los que eligieron quedarse, tuvieron grandes problemas a la hora de buscar trabajo pero mas adelante se fue solucionando este problema.
Las familias afectadas en cuba reclamaron la pensión de sus familiares que participaron en la guerra.
El estado no quiso pagarlas. Impuso un ley que obligaba a las familias afectadas a renovar su nacionalidad española. En caso de que no quisieran estos dejarían de cobrar las pensiones. Los mas afectados en esta situación eran las familias de soldados de bajo cargo. Las familias de soldados con alto cargo tenían menos dificultad a la hora de recibir sus pensiones .

La Bomba del Liceo

La Bomba del Liceo fue un atentado que se produjo dentro del Gran teatro de Liceo de Barcelona en el año 1893.  Este atentado fue obra de Santiago Salvador Franch, un anarquista español .
El 7 de noviembre de 1893, en la apertura de la temporada de invierno del Gran Teatro del Liceo de Barcelona, después del primer acto de la ópera "Guillermo Tell" , este lanzó, desde el quinto piso del teatro, dos bombas Orsini contra el público. De estas dos bombas solo exploto una de ellas provocando 20 muertes y muchos heridos. La segunda cayo sobre la falda de una mujer previamente fallecida por la primera bomba. Gracias a eso la bomba se amortiguo y no exploto, ya que estas se activan por contacto mediante unos pinchos llenos de fulminato de mercurio. Salvador consiguió escapar del teatro. Este antes de irse a su pueblo natal, en Teruel quiso quedarse un poco por la zona para ver el caos que había provocado. Se dice que él mismo confeso que había asistido al entierro de las victimas , incluso tuvo ganas de tirar otra bomba para completar su obra. Tras irse de Teruel ya que no se sentía seguro, Salvador resultó detenido en Zaragoza en enero de 1894. Al verse rodeado por la policía intento suicidarse con un disparo al vientre. El 1 de febrero de 1894 lo trasladaron a la prisión de la Reina Amalia. Una vez curado de la herida que tenia en el vientre fue trasladado a zona común donde se quejo diciendo que el tratamiento que recibía era inhumano. Intento simular una conversión al religión católica , pero cuando vio que no tenia salida dejo de actuar. El juicio comenzó el 11 de abril.

Durante el juicio declaró lo siguiente: Mi deseo era destruir la sociedad burguesa, a la cual el anarquismo tiene declarada la guerra abierta; y me propuse atacar la organización actual de la sociedad para implantar el comunismo anárquico. No me propuse matar a unas personas determinadas. Me era indiferente matar a unos o a otros. Mi deseo consistía en sembrar el terror y el espanto.

El 21 de noviembre de 1894 Salvador fue ejecutado a garrote vil en la plaza de los Cordeleros a manos del verdugo Nicomedes Méndez. En esa época, el día de una ejecución los ciudadanos se despertaban muy temprano para conseguir el mejor puesto para ver la ejecución. Traían a sus hijos para mostrarles lo que les pasaba a los que hacían crímenes similares.

La vida del verdugo Nicomedes Méndez  fue bastante dolorosa. Su esposa falleció , su hija se suicido y su hijo murió en una pelea. Se asegura que la causa del suicidio de la chica fue que su novio, un joven médico, al saber la profesión de Méndez emigro a Argentina. La joven ,muy triste y desolada, decidió quitarse la vida.

La Mano Negra (Anarquismo)

La Mano Negra fue una organización anarquista secreta y violenta que actuó en Andalucía a principios de la década de 1880, durante el reinado de Alfonso XII, y a la que se le atribuyeron asesinatos, incendios de cosechas y edificios.
En el año 1882 hubo sequía cosa que provoco que las cosechas de ese año se perdiesen. A raíz de eso llego el hambre .La gente abandonaba sus casas en busca de un lugar donde sea posible trabajar. En las ciudades se produce un total caos por parte de los habitantes, ya que estos asaltaban tiendas de alimentación .
Las autoridades idearon un plan para acabar con la contestación obrera. Acusaron a los trabajadores de cualquier delito que se cometiese en la región. Estos también llegaron a provocar actos delictivos para poderlos involucrar en ellos. Se les acusó de robar, asaltar y asesinar.
Oliver fue un teniente de la Guardia Civil que declaró haber encontrado en el campo, debajo de una piedra, los signos y normas de una organización llamada la Mano Negra. En poco tiempo cientos de obreros entraron en la cárcel.
El proceso judicial mas destacado fue el que tuvo lugar en Jerez, por la muerte de Bartolomé Gago Campos, el llamado "Blanco de Benacoaz", que llevo a 17 personas a juicio. La sentencia fue de siete penas de muerte, ocho de 16 años de cárcel y dos absoluciones.

El Encasillado

Durante la Restauración borbónica las elecciones en España estuvieron marcadas por el fraude. Esto se debe a la utilización de unos mecanismos engañosos que empezaban por la manipulación del censo electoral, en el que aparecían enfermos, fallecidos y personas desconocidas, cuyos votos eran aprovechados por quien tenia mas habilidad a la hora de falsificar y duplicar los votos .

Este proceso empezaba con el «encasillado», que es la acción que cumple el ministro rellenando las "casillas" correspondientes a los distritos con los nombres de los candidatos que el Gobierno estaba dispuesto a proteger. También se le llama «encasillado», al conjunto de negociaciones entre los diferentes partidos políticos. El "pucherazo" es un proceso que trata de añadir mas votos a favor del candidato que quieren que salga victorioso. Gracias a los caciques este sistema político tuvo una duración de veinte años.

La constitución de 1876 "Corrección"

La constitución de 1876   "Corrección"

En comparación con la corrección , pienso que mi trabajo tendría que estar un poco mas desenvolupado. En la primera pregunta por ejemplo tendría que haber puesto un poco mas de contexto histórico. En la segunda pregunta me ha faltado por explicar la idea fundamental.

La constitución de 1876

La constitución de 1876

El texto pertenece a una selección de artículos  de la Constitución de 1876. Esta escrita por Cánovas con el objetivo de alcanzar un largo periodo de paz.
En esta constitución se ven reflejados bastantes cambios, ente los cuales podemos destacar el mantenimiento de la religión católica y la tolerancia de otras religiones y culturas. También podemos observar en el articulo 13 los derechos de expresión , los españoles tendrán una total libertad a la hora de expresarse. Entre los artículos 18 y 28 se explica la composición del senado y se afirma que las cortes conjuntamente con el rey son los que harán las leyes y en el articulo 50 se explica que el rey sera quien apruebe y ejecute las leyes. En el articulo 51 , se afirma que el rey es el responsable de sancionar y promulgar las leyes. Finalmente nos explican que todas las leyes serán ejercidas de igual forma en toda la monarquía.

1.1. El sexenni democràtic (1868-1874) VIDEO

El sexeni democràtic

Amb la insatisfacció dels liberals progressistes, que es veien apartats del poder, ja que la reina sempre que podia donava el poder als moderats va començar la revolució del 1868.Un dels fets més importants va ser el pronunciamient a Cadis per part de Prim, Serrano i Topete contra Isabel II.

Desprès de la batalla d’Alcolea, es derrota  l’exèrcit reial  i es produeix el destronament i exili de la reina. Amb el govern progressista s'aproven les Eleccions per sufragi universal i la selecicó de noves Corts. Serrano és nomenat Regent i Prim cap de govern . Seguidament es va iniciar la recerca d'un nou rei on Amadeu de Savoia  va ser elegit.

Amb la monarquia d’Amadeu I ,es va iniciar en el 1872 la tercera guerra carlina. Per falta de suport, el rei Amadeu I abdica de la corona en 1873. En el mateix any va sorgir la primera república espanyola.

Les Corts, per evitat cercar un nou rei, proclamen la República . 

Hi va haber molts presidents durant la república. En primer lloc tenim Figueras (febrer-juny) , en segon lloc a Pi i Margall  (juny-juliol)  , en tercer lloc a Salmerón  (juliol-setembre)  i finalment a Castelar (setembre-gener) .

En el 1874 es va produir un cop d’estat del general Pavia, que entra a les Corts per la força.

Més tard es va impossar una república dictatorial, presidida per Serrano. Amb el manifest de Sandhurst, redactat per Cánovas del Castillo: Alfons, fill d’Isabel II, és compromet a ser un rei liberal ,es va produir el cop d’estat de Martínez de Campos que va restaura la monarquia dels Borbons en la persona d’Alfons, proclamat Alfons XII com a nou rei.

La Construcción del Estado Liberal

En el 1833 muere Fernando VII . Tras su muerte la reina , ocupó el trono temporalmente hasta que su hija  Isabel II fuera mayor de edad. Carlos, hermano del rey, no contento con esa situación inició una guerra . Se formaron dos bandos, por un lado estaban los Isabelinos que estaba formado por el ejército de la jerarquía y del estado, donde también se unieron los liberales. Estos querían abandonar la monarquía absoluta. Por otro lado estaban los carlistas que quería mantener la monarquía absoluta.

Espartero y Maroto firmaron la paz con el Abrazo de Vergara siete años más tarde del inicio de la Guerra civil. La Reina , al ver que se queda sin apoyos recurre al exilio y Isabel II pasa a ser reina a sus 14 años de edad.

Narváez asume la presidencia en el 1844  y creo la Guardia civil con el objetivo de contrarrestar el vandalismo. A mitades del siglo XIX la mayoría de la población sigue analfabeta ya que no se podían permitir pagar a un profesor . 

En 1846 Isabel II es obligada a casarse con su primo Francisco de Asís . Isabel II  crea "la corte de los milagros" con ayuda de nobles y clérigos .

El general Leopoldo O'Donnell, descontento con la presidencia de Narváez provoca un levantamiento contra el gobierno. Debido a esto y a las diversas manifestaciones del pueblo Espartero paso a substituir a Narváez en la presidencia

Con el dinero de la desamortización de la iglesia se empieza la construcción de ferrocarriles . Más tarde, empiezan a desarrollarse la industria textil y la siderurgia.

O'Donnell llega al gobierno para quedarse los posteriores 5 años. Un año después, España declara la guerra a Marruecos en la que  sale victoriosa. En 1863, la sucesión de derrotas en la guerra hace que O'Donnell se vea obligado a dimitir y Narváez recupera la jefatura del gobierno. En 1868,  Narváez muere con lo cual la reina se queda  sin apoyo alguno.

¿Una reina ninfómana?

Isabel nació, el diez de octubre de 1830, en Madrid. Su padre era Fernando VII y su madre María Cristina de Borbón-Dos Sicilias. 

Después del  fallecimiento del rey en 1833 su madre paso a ser reina temporalmente hasta que Isabel II tenga la edad adecuada para reinar. Su madre al poco tiempo del fallecimiento del rey tuvo un amante que la dejaba preñada cada año. A raíz de eso los carlistas enemigos de ella, popularizaron una copla: 

Clamaban los liberales

Que la reina no paría

¡Y ha parido más muñecos 

Que liberales había!

A los 13 años Isabel II ya es considerada una mayor de edad y pasa a ser reina . 
Estaba obligada a casarse con francisco de Asís. La boda se celebró cuando Isabel cumplía dieciséis años. Francisco de Asís era homosexual con lo cual el matrimonio fue un fracaso total.  

El primer amante de Isabel II fue el general Serrano , le calificaba como "el general bonito". Otros amantes reconocidos son el cantante José Mirall, cuya voz entusiasmaba a la reina. El compositor Emiliano Arrieta , el coronel Gándara, también manuel Lorenzo de Acuña , marqués de Bedma. 

Destaca el capitán José Maria Arana, conocido como "el pollo Arana”.

Fruto de esa relación nació la infanta Isabel, que sería llamada popularmente la Araneja y también la Chata. 

Otra relación también muy conocida fue con el capitán de ingenieros Enrique Puig Moltó conocido como “el pollo real ”.

 Se cuenta que un día , Isabel hablando con su hijo Alfonso XII le dijo: Hijo mío, la única sangre Borbón que corre por tus venas es la mía”.

Otros amantes fueron el secretario Miguel Tenorio ; el cantante Tirso Obregón ; José de Murga y Reolid, marqués de Linares por concesión real; el gobernado de Madrid y posterior ministro de Ultramar , Carlos Marfori y Calleja, que le acompañará a París cuando se exilia por el triunfo de la Gloriosa de 1868.

Al final de su vida, Isabel II , en una entrevista con el escritor Benito Pérez Galdós le decía:

¿Qué había de hacer yo, jovencilla, reina a los catorce años, sin ningún freno a mi voluntad, con  todo el dinero a mano para mis antojos y para darme el gusto de favorecer a los necesitados, no viendo al lado mío más que personas que se doblaban como cañas, ni oyendo más voces de adulación que me aturdían ¿Qué había de hacer yo? Póngase en mi caso…”

La escandalosa vida sexual de la familia real llevó a los hermanos Bécquer a publicar una serie de láminas tituladas " Los Borbones en pelota". Estas están repletas de imágenes eróticas y pornográficas.

Soy Yassine Amrah